En primer lloc vull dir que jo li he fet aquest repte a la Lara a la Gemma i a ma mare.
A la Lara el que li he dit és personal, a la Gemma el que li he dit també és personal i el que li he dit a ma mare no. el que li he dit a ma mare ha sigut: Mama, ets la que més temps m'ha aguantat amb totes les meves tonteries, i tots els meus "capritxos", i vull que sàpigues que t'estimo molt, perquè amb els esforços que has fet per aguantar-me, i per tirar endavant a dues vides que ja quasi son independents, i crec que et mereixes molts afalacs cosa que ens oblidem. t'estimo, Alba.
A mi no m'ha costat gens dir el que he dit perquè m'ha sortit de l'ànima no del cap. Cosa que hauríem de fer sempre que podem peró deixem que el cap ens guii i no deixem que el cor ho faci pel cap.
M'ha encantat fer aquest repte perquè no és fàcil dir les coses bones d'una persona perquè pensem que quan es fa es diu des del cor peró ho diuen amb el cap perquè quan tu ho dius perquè el cos et guia per dir-ho no ho penses. En canvi quan ho dius amb el cap si que ho penses.

Per acabar vull dir que el dels afalacs s'hauria de fer cada dia a totes hores perquè és una acció molt bonica i l'autoestima puja fins als límits quan ho fas.