Per començar, vull dir que aquest àlbum enganxa a tota les parts perquè és molt bo. L’argument em fa sentir molt descol·locat perquè és molt estrany que un mico que volguí tenir musculatura per vèncer uns nois que li feien la guitza quasi sempre que torna cap a casa. No m’ha avorrit res perquè sempre ens te enganxats a l’àlbum. El Willy, crec que fa molt malament en fer-se la musculatura perquè no aconsegueixen res important. La noia que rescata te el nom de “pito” (Milly), igual que el protagonista.
M’ha recordat al bulling i les coses sense pensar perquè, el bulling surt al principi de l’àlbum i desprès m’ha recordat també a les coses sense pensar perquè el Willy decideix posar-se en forma sense pensar-ho. El narrador és el Willy perquè diu: Y me dijo Milly.
Les il·lustracions són importantíssimes perquè sense ella, no podem saber moltes coses de l’àlbum. El títol és molt adequat perquè el Willy és ell i el Tímid és la seva personalitat. Hi ha molts peritextos com el Willy i la Milly tenen noms de “pito” perquè els volen fer ridículs.
L’autor el coneixia de tot perquè és ultra famós i molt bo entre molts autors del món! L’editorial és molt bona per a mi perquè tot el que fa m’encanta. Jo destacaria de l’àlbum la mala decisió del Willy de fer-se musculatura.
Jo li posaria un 10 perquè ho trobo insuperable!!